View Sidebar

 
  • youtube
 

Història

Luigi Galvani, a Itàlia, treballant en la dissecció de l’anca d’una granota, accidentalment fou tocat en el seu bisturí per una espurna elèctrica generada per una màquina elèctrica que tenia al costat i, amb gran sorpresa, va observar com l’anca es contreia i ho va atribuir a un flux elèctric transportat pel nervi ciàtic de la granota. Va publicar aquesta experiència el 1791, en el seu tractat: De viribus electricitatis in motu musculari. Alessandro Volta (1754-1827) inventa la primera pila elèctrica, anomenada pila de Volta i prova d’estimular amb ella els ulls, la llengua i l’oïda. En la seva pròpia oïda, en el canal auditiu extern, va col·locar 2 elèctrodes amb puntes arrodonides i va fer passar entre ells un corrent de 50 volts, aconseguint com a conseqüència sensacions auditives. El 1800 ho comunica per carta al president de la Royal Society: “En el moment en que vaig tancar el circuit, vaig començar a sentir un so, millor dit, un soroll… el vaig continuar sentint sense parar mentre passava el corrent”.  

Pila de Volta

Andreev, Gersuni i Volkov, el 1932 comuniquen el seu treball: Excitabilitat elèctrica de l’oïda humana. Efecte dels corrents alterns sobre l’aparell auditiu afectat. Surt publicat el 1935, a Rússia en el “Jour Physiol”. Andre Djourno, a França, el 1953, inicia els seus treballs estimulant amb electricitat diversos nervis, inserint-hi elèctrodes. El 1957 un otorinolaringòleg francès, Eyries, li fa una consulta sobre la possibilitat d’implantar una pacient que havia quedat sorda i amb paràlisi facial com a conseqüència d’una cirurgia prèvia en la qual se li havia extirpat un colesteatoma de l’oïda mitjana. La pacient es va implantar el 25 de febrer del 1957 i se li va col·locar un elèctrode en el nervi sacular de l’oïda. La pacient va tornar a escoltar sorolls i a comprendre algunes poques paraules, però amb el temps va deixar de funcionar. El Dr. Eyres la va tornar a implantar amb èxit durant un temps, però al deixar de funcionar de nou, no van tornar a insistir i no implanten a més pacients. Djourno creia que els seus treballs eren pel benefici de la humanitat i que, per tant, no es podia lucrar amb ells; és per això, que no registra el seu invent i es nega a vendre els drets a qualsevol firma comercial. Possiblement per aquest fet, que el va deixar sense fons per la seva investigació, no va poder continuar implantant. El 1958, Maspetiol, un altre metge francès, implanta una pacient d’origen vietnamita amb resultats similars als de Djourno. Després d’això, es deixa d’implantar a França. No obstant, Djourno continua estimulant l’oïda amb el que avui seria el Test d’Estimulació del Promontori, que es fa servir per saber si l’implant té possibilitats d’èxit, al seleccionar els casos.

Després de les experiències de Djourno, diversos equips van voler continuar les línies d’investigació iniciades. Cap a 1960, el Dr. William House, de Los Àngeles (EUA), va iniciar una sèrie d’experiments amb estimulació monocanal i multicanal en col·laboració amb els germans James H. Doyle i el Dr. John B. Doyle, Jr. Al 1961, House va realitzar el primer implant coclear monocanal en un pacient amb sordesa profunda per otosclerosi avançada. Aquesta és la primera col·locació d’elèctrodes dins la còclea.

Blair Simmons, de la Stanford Universitat, a San Francisco (EUA), al 1964, implanta a un pacient amb múltiples elèctrodes però els resultats no van ser molt alentidors i per això, abandona el seu projecte. Michelson, al 1968, insereix elèctrodes dins de la còclea d’animals i demostra, contra el que es creia, que aquests es poden mantenir durant molt de temps allà sense que es produeixi dany a les cèl·lules.

Als anys 60, van haver diversos avanços que van tenir un impacte significatiu sobre l’evolució dels implants coclears. El microscopi quirúrgic va obrir un ampli ventall de possibilitats. Cap a finals d’aquella dècada, House implanta varis elèctrodes a l’interior de la còclea de Charles Graser, un professDr-Houseor de secundària que es va quedar sord com a conseqüència de l’estreptomicina. En aquell temps, els cables sortien a través de la pell i es connectaven a computadores i generadors d’estímul elèctric que ocupaven tot un escriptori.

El Dr. House aconsegueix al maig de 1972 el primer implant portàtil, que el pacient podia portar per si mateix permanentment. Llavors els cables dels elèctrodes arribaven a una mena d’endoll de baquelita que cargolat a l’ós de darrera de l’orella, sortia a través de la pell. Com és lògic, eren freqüents les infeccions a la pell.

Al Congrés Mundial d’ORL celebrat a Venècia l’any 1973, el Dr. House presentà els resultats de les seves investigacions sobre l’implant coclear. El Dr. House fundà llavors varis centres de co-investigadors dins dels Estats Units i també a l’estranger. A un d’ells, creat amb l’Hospital Britànic de Buenos Aires, s’implanta al 1979 el primer dispositiu de Llatinoamèrica.

Paral·lelament a les evolucions a Califòrnia, als anys 70 hi havia dos grups més treballant en el desenvolupament de l’implant coclear: a Viena, Àustria, i a Melbourne, Austràlia. Al 16 de desembre de 1Hochmair977, el professor Kurt Burian va col·locar un implant coclear multicanal. El dispositiu va ser creat per els investigadors Ingeborg Hochmair-Desover i Erwin Hochmail, els quals van fundar MED-EL, companyia que fabrica implants coclears des de 1989.

El professor Graeme Clark, en aquell temps Professor del Departament d’Otorinolaringologia de la Universitat de Melbourne, liderava l’equip que va desenvolupar el prototip d’oïda biònica a Austràlia, el qual van implantar el seu primer pacient, Rod Saunders, al 1978.

El prototip d’implant coclear desenvolupat pel Professor Clark es pot veure al Museu Nacional d’Austràlia, a Canberra. És part de la col·lecció adquirida per part del Museu al 2009 i on s’inclou elements claus que van ser presents a la investigació i desenvolupament de l’anomenada oïda biònica, com el prototip d’implant coclear multicanal que va rebre Rod Saunders al 1978 (ja que li va fallar al 1983 i el van reemplaçar per un model més modern). Aquest nou model que li van posar era el Nucleus 22, de la casa Cochlear, el primer implant coclear multicanal que es va comercialitzar.

Al desembre de 1981, el implant coclear australià va rebre l’aprovació del Departament d’Alimentació i Medicaments (la FDA) per poder ser servit per adults als Estats Units d’Amèrica. Al 1990, la FDA va baixar l’edat aprovada per la implantació coclear a dos anys, després a 18 mesos al 1998 i finalment fins a 12 mesos d’edat al 2000.

Al llarg de la dècada de 1990, els grans components externs de l’implant coclear, que eren corporals, van tornar-se cada cop més, gràcies als avenços en l’electrònica en miniatura. Per a l’any 2006, la majoria de nens en edat escolar i els adults utilitzen un petit processador de veu darrere de l’orella (BTE).

 

 

cochlear
MED-EL_red_small